5
Capítol cinquè:
Recorregut turístic per Illa David
Els dos restaurants, eren gairebé al centre de la illa i l’un al costat de l’altre. Normalment hi sopàvem i hi passàvem les hores de PUB. Al d’en Josep Galofré i Sanaspleda, Can Pitu, el menjar estrella eren els suprems pollastres malais a l’ast, que són un pèl més petits i eixarreïts que els catalans. Al de la Mar, Can Marimon, que com ja sabem havia quedat sense Maître, la especialitat de la casa eren les gambes a la planxa, però tots dos restaurants, tenien les enormes cloïses a la carta i servien el nespra vermell com a postres obligats per als turistes. Just al davant hi tenien el petit museu i la botigueta de souvenirs.
Al museu hi havia la biblioteca ara ja espremuda i principalment, fotos de la illa d’abans del gran terratrèmol. També hi havia: Una reproducció bastant gran de l’estàtua de Ami Oxo, l’àncora del primer veler del rei David, les restes d’un satèl·lit europeu(part de la carcassa) que va caure prop de la platja i poca cosa més, alguna figureta de closca i para de contar. L’entrada és de franc i normalment està obert a tothom. La botiga de souvenirs igual.
En Pitu mateix feia de guia a les tardes si hi havia turistes o si no, es quedava a la biblioteca rellegint un dels llibres de robots d’Isaac Asimov o d’extraterrestres. La biblioteca era el millor lloc per mi quan no volia veure a ningú i/o pensar en les meves coses o no pensar en res; cosa difícil perquè com tothom sap, el cervell és una màquina que no s’atura mai i sovint voldríem fugir de nosaltres mateixos. Fent casetes al cul del mon, sabia que havia aconseguit una bona feina, vivia al paradís però sovint em preguntava si estava fent el correcte amb la meva vida. Per un costat, tenia la feina, en teoria una dona per mi i un fill que educar, en canvi, la distància amb la Mar em feia replantejar moltes coses. Si realment l’estimava, si jo estava on volia estar i d’altres més intrascendents com d’on havia sortit aquell rei ja que ell mai en parlava o com deurien ser els pirates que van deixar un tresor en aquelles illes. Potser els nadius antigament eren caníbals i se’ls van cruspir o els actuals n’eren retataranéts o sabien alguna cosa o jo què sé. El meu germà bessó no tenia aquests problemes, ell semre ha sigut un mirall per mi, o més aviat ho havia sigut, jo m’adonava que ell era completament feliç allà a isla David; treballava fent l’horari que li rotava, menjava tants nespres com jo o més i no semblava preocupar-se pel futur. En aquells moments sentia que m’estava equivocant en alguna cosa i no sabia ben bé que era; o sí que ho sabia. Estava bojament enamorat de la Mar i oficialment estava amb la Ramala i estava amb la Ramala perquè jo deixava que el meu penis decidís per mi. No aconseguia desxifrar perquè la Mar m’havia deixat al acabar aquell estiu uns anys abans. Potser per això mateix, perquè va acabar l’estiu i jo vaig deixar que la vida seguis el seu curs. Cabòries meves. Sort que de tant en tant, fets insòlits em distrien les incògnites de l’ésser humà. Un matí de dissabte, estava jo a la biblioteca sense decidir-me per res quan vaig sentir a en Pitu guiant uns turistes arramadats.
Pitu: —Una nit va haver-hi una pluja d’estels. Tot el firmament n’estava ple, era com apocalíptic! Els estels van començar a concentrar-se en espiral unificant-se en un sol resplendor rosat. A aquella meravella lumínica l’acompanyava un fort rugit vibrant cada cop més intens i més agut. Tothom va sortir de les cases per veure aquell espectacle de llums. D’aquella llum rosada, d’una escletxa, va sorgir un focus turquesa que queia en línia recta fins el mar. La gent es dirigia cap a la platja, per observar millor, atrets per aquell estrany fenomen. Llavors, per aquell tub de llum turquesa, va baixar suaument una llum blanca prenent forma “humanoide”. Aquell ésser es va quedar flotant dempeus sobre el mar. Estava a uns cinquanta metres de la costa i se li intuïen uns grans ulls negres. Va començar a cantar i ballar de manera molt suau, harmoniosa i hipnòtica. Els seus moviments es desfeien poc a poc. La gent de la platja va quedar captivada i va començar a caminar cap a l’aigua. Era una trampa per als humans.
En Pitu sovint explicava aquest conte als turistes que visitaven el museu i havien menjat nespres de postres. Als que s’ho creien, els deia que ell mateix havia salvat a la humanitat:
—Vaig començar a tocar els timbals amb molta força perquè la gent no pogués sentir el so d’aquella sirena de l’espai. Llavors l’extraterrestre va començar a cridar tapant-se les orelles com si patís molt. Jo vaig seguir tocant cada cop més fort fins que aquella bèstia maligna va explotar. L’OVNI va apagar-se i també va explotar caient al mar.
Quan sentíem els tambors dintre el museu, sabíem que en Pitu acabava d’enredar algú, amb la seva història d’extraterrestres blancs, flotants i ballarins. Sempre hi havia algú que picava i comprava el CD amb música extraterrestre, que en Pauli havia composat amb l’ordinador i un “solu” de timbals de quinze minuts. A la caràtula, es veia una figura blanca difuminada sobre el mar de nit; com si fos una mala foto de l’alienígena.
Algú:—I el rei no us diu res per enredar a la gent d’aquesta manera?
Pitu:—Que vaaaa! Si a ell li encanta el CD. L’altre dia estava al seu hort i el tenia amb el volum al màxim!
El rei no va treure mai res comestible de l’hort que no fossin nespres, però crec que estimava aquelles plantes de debò, perquè a la que assolien una alçada determinada, les replantava en un altre lloc més idoni en un forat que ja tenia cavat. Recordo que al principi, els nadius se’n reien perquè feia els forats massa profunds. També va dissenyar un mini bosc-jardí, a la vora sud del llac, amb la torre-mirador, des d’on es pot contemplar tota la illa. És una estructura senzilla de metall, que crec, em va sortir força moderna. La part de dalt, el mirador, és rodó, com una bola gegant i també de ferro; em vaig inspirar en la carcassa rodona del satèl·lit europeu caigut. El rei sovint hi pujava i controlava les obres des de dalt; no és que treballéssim tot el sant dia, però no ens podíem escaquejar massa perquè sabíem que en David Engelung podia estar mirant.
Gairebé tots els arbres del bosquet eren importats(el nespra vermell és un arbust esponjós). Al rei li encantava comprar arbres i fer el forat per plantar-los ell mateix. Tothom n’és conscient que n’hi ha pocs d’arbres però no en caben més.
(N.a. En el diari no queda molt clar quan es va construir l’hotel Marramala. Tampoc queda clar la categoria que tenia ni qui el regentava, ni si hi feien també dinars o sopars.)
A Illa David ja no hi cap res més ara! Ja totalment urbanitzada, la illa no deixa de ser un lloc màgic, encara que les seves dues úniques platges són gairebé artificials. Més d’una vegada havia agafat un dels cotxes descapotables simplement per recòrrer la costa de la illa que em coneixia de memòria. Començant per exemple per el port, per allunyar-me de les construccions que poc a poc havíen anat degradant l’illa i de tant en tant em feien sentir culpable; seguint per els embarcadors i atravessant la platja del Nord per la sorra, per enganxar la petita carretera litoral del far del nord (realment nord-oest) que voreja el petit volcà, arribant fins a la petita Platja secreta al sud-oest. Un dels llocs amb més encant; milers de cops m’havia imaginat a mi mateix fent l’amor amb la Mar en aquesta platja i en canvi, amb la Ramala no ho vàrem fer mai —Ai no que nos pueden ver —sempre tallava. Amb la petitor de la illa, Platja Secreta sols en té el nom de secreta i no costa gens d’arribar-hi a peu o en cotxe. Abans, el seu accés era entre unes parets de roca que obligaven al caminet a fer una "S" i quedava amagada, d’aquí el seu nom. Llavors ni tant sols existia la platgeta, sols l’entrada(o sortida) a la illa; normalment als turistes els hi dèiem que antigament s’utilitzava la platgeta per fer contraban; qui sap si era cert. Ara és on hi ha l’hotel Marramala, amb poques habitacions però molt net. És on s’hi allotgen els visitants il·lustres o amb molts diners (segur que a tu t’hi allotjarien). Ja havia sigut el cabana-hotel anteriorment, també el taller de souvenirs i la discoteca. La carretereta venint del far, aquí es bifurca; es pot anar cap a l’interior però segueix naturalment gairebé fins a un altre embarcador al sud, l’embarcador Reial li diem, és el que queda més aprop del castell, però queda tallada de cop per les roques, just abans d’arribar-hi. Els turistes que es trobaven a la Iaia de nit, passejant per les roques a prop del castell, es cagaven a les calces, creien que era un fantasma; o un extraterrestre si havien visitat el museu. La resta de la illa està protegida contra les ones per les barreres també artificials i jo seguia el meu recorregut per dintre, per donar la volta i tornar a començar intentant descobrir llavors els secrets d’aquella illa que no m’haurien de ser revelats fins molt més endavant. Amb un pinyol de nespre a la boca i la música extraterrestre al radiocassete, m’adonava que aquells eren els únics moments de la meva existència que estava en comunió amb quelcom més enllà, alliberant-me de la conspiració que m’aturmentava. Sortint de l’hotel Marramala vorejava el castell fins a l’aduana, enfilava per davant de casa per tornar a girar a l’heliport evitant el revolt de la granja i repetia pel port, la carretereta i les platges per no haver de ficar-me al túnel. Conduint de memòria infinites vegades, sol o amb en Raül, el meu cervell deixava el cos per convertir-se en espiritual. Així fins que el dipòsit quedava sec.
On antigament hi havia hagut la benzinera i un taller mecànic, va ser on el volcà havia aparegut enmig de la carretera cruspint-se el jardí de la Iaia i la casa. Veient tot el que passava a la illa i quan el volcà va irrompre a casa seva, ella va voler expressament reconstruir-la al mateix lloc, segurament per fer notar al rei i a tots els altres que ella estimava de veritat la illa i restaria allà passés el que passés. Ningú s’hi va oposar ni li vam portar la contrària, senzillament perquè ja no hi havia enlloc més on edificar. De totes maneres, crec que el rei hauria fet tallar algun dels carrers per reconstruir-hi la casa si ella li ho hagués demanat. La majoria de cases i edificacions van sofrir també canvis de lloc simplement perquè tota la illa pertanyia al rei i en feia el que volia, era ell qui decidia on havíem de viure cadascú.
Va ser en aquella època quan prengué rellevància la Ramala, també impulsora en l’ànim de reconstrucció de la illa. No va deixar de donar-nos la tabarra a mi i al rei o més correctament al rei, a mi i a tots els altres amb la col·lecta fins que va sortir-se amb la seva. Tothom estava d’acord en que era una idea estupenda tenir un hospital, però les coses necessiten el seu temps, i voler anar més ràpid que les coses es ben sabut que a la llarga no dona beneficis sinó maldecaps i al final resulta que has perdut més temps del que tens. La qüestió era que no estava clar quin emplaçament seria l’idoni per l’hospital. Jo deia que havia d’estar a l’avinguda principal, abans d’entrar al port, perquè estigués ben comunicat; a prop de l’heliport, de la platja gran i de fàcil accés, amb l’afegit de que era just al costat de casa la Ramala i sempre he considerat que tenir les coses a prop és una avantatja, més que res per si fan falta. Però es veu que son punts de vista, perquè la Ramala no ho veia així. Deia que els clients no tenien perquè saber on vivia ella. Opinió certament també molt personal, respectable i no mancada de raó, però embrutada pel fet de anomenar clients als pacients; lleig, sí. A part de que tothom es veia autoritzat a donar la seva opinió al rei sobre aquests temes, el de la privacitat i sobretot el de la ubicació. Fet que per un costat va fer que jo em sortís amb la meva, ja que a en David no li importava massa el tema i no volia que l’atabalessin; així que va dir que el mestre d’obres, o sigui jo, era qui tenia la capacitat de discernir l’emplaçament ideal i satisfactori per totes les parts que volguessin sentir-se implicades, es a dir qui es considerés possible futur malalt de l’hospital. Va tenir l’encert també de dir que cap dels pacients seria de pagament i ell es faria càrrec de totes les despeses; sent això últim celebrat amb crits de visca el rei, el qual de tant en tant, com en aquella ocasió, el feien posar vermell com un tomàquet. Sigui com sigui, la Ramala va fundar l’hospital i com que tenia un fill petit, també la llar d’infants (al principi a l’hospital mateix), que es convertiria després en escola. L’hospital, encara ara porta el seu nom. Des de el primer dia va demostrar una gran il·lusió i ningú seria capaç de contradir que ella es mereixia tot el mèrit. Just davant, també hi ha una estàtua botera que el rei va encarregar i tothom diu que es ella clavadeta; no sé. També jo hi tinc una placa commemorativa i no ho dic per fer-me el xulo, però és que vaig ser el primer pacient i no vull dir que tenia perquè hi han coses que son privades.
També hi havia una altre estàtua ben a prop, a la vora nord del llac, on es va començar el primer castell, que hi vam fer la casa del governador, l’ajuntament, the Major House. Potser la casota més lletja de totes, potser per això es va fer col·locar una estàtua al jardí, una estàtua d’un hipopòtam.
D’aquelles pedres del primer castell també en va sortir el far i la comissaria. El far, a la punta nord-oest, va ser construït de pressa i corrents per decret del govern de Malàisia —la illa havia de tenir un far —. És totalment inútil perquè ningú no se n’ocupa i normalment està espatllat. El far, segurament sigui la construcció de la illa que més vegades a caigut i ha sigut reconstruït. Si dic que una de les vegades m’el van aixecar tort i tot!
El far, el que hauria de ser d’ajut per qui és mar endins, en el nostre cas, terra endins, va ser al contrari. El far ens va portar la púrria. Potser va ser casualitat, perquè la gent que viu al mar sap on hi ha cada roca i cada escull i es coneix la costa com un pastor coneix la vall i no necesiten cap far. Però per si no tenia prou feina en aquella época i prou maldecaps, a la punta oposada de la illa, el rei em va fer construir la comissaria i la presó, amb un habitatge pel capità Enri. S’havia convertit en capità de policia de la illa, una espècie de sheriff. El governador Katoh, com a bon jugador d’escacs, havia entés perfectament quin era el dilema i quina era la solució. Havia mogut els fils per poder obtenir-li la nacionalitat malaia instantània per atorgar-li el càrrec. Per una raó ben senzilla i gairebé com a única sortida, ja que una espècie que potser els europeus creuen que ja no existeix, al Mar de la Xina encara s’hi dona. Em refereixo a que va ser arran de que ens ataquesin literalment els pirates.
El capità també sabia jugar a escacs i va fer la seva jugada, hi va plantar la nova bandera, just davant la comissaria, on hi ha la duana. Arran d’això, el govern malai va enviar-hi tot de cotxes patrulla per por d’un conflicte independentista potser o quelcom similar. Però estaven sota les ordres del governador i aquest delegava en el capità, així que era ell mateix qui els manava.
Policia local: 1 Camió, una caxarra de cotxe, el tot-terreny propi del capità i 8 cotxes patrulla (policia estatal).
De totes maneres, el rei sempre va pagar tots els impostos i mai va succeir res massa espectacular d’aquesta índole.síque de tant en tant hi havia una pintada dels nadius als murs del castell o al museu o a qualsevol altre lloc reivindicant la sobirania de la illa, però hi ha un refrany universal que diu que no s’ha de cagar on es menja. En Tor, com a representant visible dels nadius, no tardava massa dies en manar a algú, potser fins i tot al responsable que esborrés la pintada. En canvi, sí que es van utilitzar les patrulles per anul·lar diversos robatoris i aldarulls que van succeir amb els pirates. I és que en una petita illa tothom es coneix i tot se sap; ràpidament, tot tornava a la “normalitat”.
Estant absolutament capficat en conspiracions i totalment atabalat per la feina, Illa David no deixava que la meva vida fos aburrida. En aquell temps, gairebé ja m’havia tret el títol de pilot per poder portar el BELL 206 JET RANGER amb motor ALLISON 250C 20J, instrumentació V.F.R. i un diàmetre de rotor de 10,16m/t. Com jo, molts d’altres, apreníem amb les lliçons inoblidables del Capità. Ara que ho penso, el Capità tenia els “collons” com un toro per deixar els comandaments de l’helicòpter a qualsevol. Normalment era ell qui animava a la gent a fer-ho, dient que era molt fàcil.
—Agafa el comandament que jo seuré darrera amb aquestes noies tan encantadores. Mira, davant és a baix i cap a tu per pujar. Esquerra i dreta. Això és l’oscil·lador, això el regulador, la brúixola, velocímetre... Veus, ara t’obeeix a tu, no facis moviments bruscos, suau, suau. Estabilitza. Bé. Això son les llums d’emergència i aquests el control de combustible, això el relís, allò de la dreta els dallonses i aquells estan espatllats però, no els necessitarem oi “guapes”? Mira l’altímetre.
—Què? “Hòstia”! Està baixant, estem baixant? Què faig ara?
—Dóna-li més pressió.
—Ara? Com?!!!
—La palanca, “joder”, la palanca! M’has vist fer-ho mil vegades. Aquesta palanca colló! He dit Ara!
—Així? Més?
—No al revés! No home no, que és conya, ja ho fas bé ja. Tu com et dius preciosa? I tu? Redreça ara! Bé, ja està pujant, ho veus?
—Sí, estic suant.
—Béeee, farem una volteta per sobre les illes, encara queda un quart de combustible. Inclina suaument cap a l’esquerra.
—Així oi? Mira en Pauli a la platja! No sé com no es crema amb tantes hores, està negre!
—Més a l’esquerra. No, tu no, tu no et distreguis. Estabilitza i prova de vorejar per l’illot...
No em podia treure a la Mar del cap, l’adrenalina de l’helicópter no durava tot el dia i el meu crani semblava massa petit per tot el que havia d’absorbir el meu cervell. La Ramala estava amb mi, en teoria, però ni molt menys fèiem vida de parella. Jo ja feia temps que havia deixat d’intentar comprendre els seus raonaments però la que era encantadora era la seva neboda. Es deia Maria Cecília i fins i tot diria que s’assemblaven força encara que fos bastant més baixeta. La Ramala li havia escrit perquè estudiés també infermeria; quan acabés, ella li enviaria els diners necessaris per poder venir a la illa. El capità, mirant la foto de la Maria Cecília, pixà fora de test dient que estava molt bona. La Ramala li contestà que la noieta era massa jove —Ella aún está sardina y usté ta tiburón.
El capità igualment accedí i ajudà a construir una caseta per a ella just al costat de la comissaria. Ja posats, la vam fer d’estil caribeny perquè s’hi trobés a gust i no s’hagués de quedar a casa la seva tieta, la casa de la Ramala que era massa petita i obviament, també l’havia fet jo, com totes les altres. Jo per viure-hi preferia la meva, el meu refugi, el meu estudi, allà hi tenia una maqueta amb totes les cases que havia anat construint a la illa, amb els carrers, cotxets i ninotets. Al nen de la Ramala, en Raül, li encantava jugar-hi i jo no li prohibia mai de tocar res, encara que sabia que si el deixava sol destrossava tot el que tocava.
