PRÒLEG

A qui vull enganyar? S.D. em va explicar la història quan ens vam conèixer i em va apassionar. Aquest mecanoscrit està extret del seu diari utilitzant el nom real de gairebé totes les persones que hi surten menys el d’ell. Per una raó molt senzilla, què l’escriptor original, S.D., preferia mantenir-se en l’anonimat.

Basat en una història real, “Illa David diari de bord", narra les peripècies dels habitants d’una petita illa volcànica prop de la costa de Malaisia. Vaig enviar-li l’esborrany un cop acabat i he de confessar que no li va agradar; deia que m’havia passat un pèl i preferia que canviés els noms de les persones. En realitat, la seva apreciació no em va plaure però m’ho vaig prendre pel costat positiu: HO VAIG TORNAR A ESCRIURE TOT. Fins i tot aquesta introducció.

AL CUL DEL MON

El meu germà Paulí, la Mar Marimon, en Pitu Galofré i jo, fèiem sempre junts les vacances d’Agost. A cada any li tocava a un decidir on anar però aquell estiu teníem un desig comú: volíem anar "al cul del món".
I ho vàrem aconseguir...
S.D.

C7


7

Capítol setè:

 L’home més dolent del món.



H.: —Puja, ràpid!
D.: —Però d’on has tret aquest cotxe?
H.: —És d’un “pringat”, l’he agafat ara mateix!
D.: —Però, de qui és? I quan el vagi a buscar? Trucarà a la policia i dirà que li han robat el cotxe. Que estàs boig?
H.: —No. És d’un “pringat” de la feina, un”jefasu”. L’altre dia li van caure les claus i me les vaig quedar  sense que ningú no se’n adonés. Ara està de viatge. Crec que ha anat al Japó! Podem fer-lo servir uns dies. Si ens “foten” alguna multa, quan torni el “tio” fliparà.
Van estar tota la tarda voltant amb el cotxe sense anar enlloc. Anaven amb les finestres baixades i cridant a la carretera. A la nit ja no els importava saltar-se els semàfors ni els límits de velocitat. Es creien els reis del món. I se’ls va acabar el combustible.   Després d’omplir el dipòsit, en H. va engegar el motor per marxar sense pagar. No havia avisat en D. que ho faria, però van arrencar i fugir. D. encara sorprès, va afegir un lleu somriure als crits i rialles d’en H.. L’adrenalina  tenia gas. I en trobar-se una pistola a la guantera, l’adrenalina  va superar el seu rècord. En H. va començar a inventar-se coses que podrien fer amb aquell o qualsevol altre cotxe robat: Bogeries, bestieses, delictes.  De sobte es van adonar que anaven més ràpid del permès,  la policia els perseguia amb la sirena.
            —Fot-li canya joder!
            Portaven un cotxe més potent que el de la policia i es morien de ganes de demostrar-ho. H. semblava haver esperat aquell moment des de feia molta estona i molt de temps perquè va dir —Ja sé!
Era com si a en H. se li hagués encès una llumeta. Va encarrilar-se cap a una direcció concreta i més endavant va fer un parell de girs bruscos e inesperats. Ràpidament, va entrar per el gual del pati d’una fàbrica o taller i va frenar. El cotxe quedava amagat. Sense dubtar-ho gens ni mica i amb un peu ja fora el cotxe digué:
—Ràpid, fotem el camp d’aquí!
Van marxar a peu amb la pistola i amb la consciència molt excitada, veient a la policia passar de llarg; sabien que havien traspassat alguna frontera.
A l’endemà mateix, van anar a disparar a la muntanya. I el dia següent i l’altre i l’altre. Entre ells no s’ho deien, però sabien que s’estaven entrenant per cometre un atracament. Fent conya tots aquells anys, havien anat ideant un robatori i s’apropava el moment. Al principi no eren mala gent; estudiaven, escoltaven música, fumaven, jugaven als escacs. Però sabien que treballant mai guanyarien prou diners per sortir dels suburbis.
Quan H. aparegué amb un altre cotxe robat, en D. entengué que havia arribat el moment. Ja sabien què haurien de fer cadascú, i a on.

D. i H. o H. i D.  acabaven de cometre una de les seves malifetes. Portaven la sirena de la policia al darrere i en H. feia anar el volant dreta i esquerra fent ziga-zaga per encarar el laberint de carrerons que els alliberaria. En D. gaudia d’allò. No era el primer cop i ja en sabia el final: Veure passar la policia perduda, des d’una cantonada o finestra de pàrking. Després de riure-se’n i xocar les mans per celebrar-ho, marxaven a peu. Aquell cop no els havien enxampat. No és estrany, mai els enxampaven. La fugida era sempre la mateixa:  Prement l’accelerador a fons i cridant com llops fins que trobaven un d’aquells múltiples amagatalls. La festa podia venir després amb el botí, l’immediata era despistar els policies.
En H. no parava mai de rajar. Era alt i fort. Desprenia energia i feia riure. Com que xerrava molt, en D. el feia callar subtilment. D’aquesta manera, en H. es va començar a creure el cap de la “banda”.  En D. era diferent: Era atent i observador. Li agradaven les mateixes coses que a en H. i moltes més. Sabia que en H. l’admirava per les coses que deia i el que el creia capaç de fer.  Als escacs sempre guanyava en D., però normalment deixava conduir en H. perquè era el més ràpid.
Poc a poc havien anat augmentant la freqüència dels robatoris. Cada cop seleccionaven més els objectius. Ja no es conformaven a  atracar botiguetes. A força de fer-ho i repetir-ho, havien perdut la por, guanyat experiència, confiança i un destí.

La policia i els diaris, ja sabien que la parella de delinqüents amb sort sempre eren els mateixos. Fins i tot coneixien i es reien d’alguns dels policies que els perseguien i sempre acabaven despistats de la mateixa manera.
H. i D. aquell dia van agafar un cotxe vermell.  Gamma mitja però vàlid per la feina. Conduiria H..
Acabaven de robar un banc i s’hi havien trobat molts més diners del que pensaven. Van agafar el botí i fugir com sempre “a tota pastilla”. Però la cosa s’havia complicat. Després de donar el cop de la seva vida fugien amb la policia massa enganxada al cul. Era massa arriscat intentar fer la maniobra salvadora de sempre deia en D.. H. es va endinsar  en el  laberint de barraques perdent el nord. Anaven massa ràpids per aquells carreronets bruts. En una volta massa arriscada van haver de deixar el cotxe i sortir per cames. Portaven els diners en quatre grans bosses plenes i encara no en sabien el valor. 
MAXIMUM EXITATION
Estaven en una zona ja no familiar, perduts.  Sabien que la policia no entrava en aquell barri amb comoditat però abans que es poguessin relaxar; tots dos van rebre un cop al cap que els va deixar estabornits.
En D., amb un fort mal de cap, va obrir lleugerament els ulls; ho veia tot borrós.
Una colla de marrecs tenien en H. lligat mentre l’escopien, li donaven puntades de peu i cops de puny. En H. estava en una cadira i ni es podia moure. Va sentir que li estaven fent molt de mal. Llavors en D. es va adonar que ell també estava lligat a una escala de ferro de la paret.
—Malparits!, deixeu-lo!, el matareu! —cridà en D..
Sense saber d’on, va rebre un fort cop de puny a la panxa. L’agressor del cop de puny va ordenar parar els marrecs.
—Jo sóc el Burro —va dir l’agressor.
—Jo sóc el Burro, el cap dels Diablos i aquesta és la meva banda. És el meu exèrcit i l’estic entrenant. Vosaltres sou els que la policia busca des de fa tant de temps, segur. Jo sóc qui mana aquí i sé el que passa.
—Ja tens els diners, què vols de nosaltres?
En D. Va rebre un altre cop de puny d’un d’aquells marrecs. Li deien que no parlés si no ho manava el Burro.
—Tranquil! Aquest fill de puta morirà aviat, no necessita aprendre modals —digué el Burro.
            —Però què voleu de nosaltres? Ja teniu els diners i sabeu que no anirem a la policia. Deixeu-nos anar!
—No sóc tan estúpid. A més, us necessito per entrenar el meu exèrcit! El senyor McGuire necessita homes. Vol que treballi per a ell l’home més dolent del món! Vosaltres m’heu decebut. Sou uns “pringats”. Els meus nois lluitaran entre ells per saber  qui tindrà el plaer de matar-vos. Primer a l’altre i després a tu.
En D. es va adonar que en H. començava a reaccionar. Hi havia 7 “nanos” i el burru. Necessitaven un pla per fugir d’allà; necessitava temps per rumiar-hi.
—Explica què és això de l’home més dolent del món. Nosaltres hem robat més diners del que et puguis imaginar...
—Robar no és matar, no teniu “collons” vosaltres! Ha, ha, ha —respongué el Burro amb un riure agut.
Va deslligar en D. d’una ganivetada i cridà:
—Mateu-lo!
            En aquell moment en H. s’aixecava amb la cadira de ferro i utilitzant-la com a arma, d’un fort cop li va trencar el cap a qui tenia de cara i va tombar al del costat.  Llavors en D., aprofitant la sorpresa clavà una forta puntada de peu als “ous” de el Burro. Li agafà la navalla i li tallà el coll. Els marrecs van embogir com diables atacant-lo amb barres de ferro, cadenes, navalles, luxacos i pals. En H. va aprofitar per acabar de deslligar-se. Va rematar al del terra saltant-li a sobre amb les botes i va tirar-li la cadira al més petit. Un diable es va tirar al coll d’en D.. Aquest se’l va treure amb una sola mà i el llançà pels aires. Els que els atacaven, sortien volant contra la paret. En H. també va agafar una barra de ferro, a un li va partir l’esquena, a l’altre les cames, i a un altre li aixafà la cara. Els altres van fugir corrents. Llavors es dirigí cap a el Burro encara a terra dessagnant-se i li digué:
—Jo també sóc dolent —i li esclafà el cap amb la bota i contra la paret.
Encara amb els ulls encesos, varen marxar d’aquell cau amb els diners i murmurant:
—La culpa és d’en McGuire.
Més tard, van quedar que en D. amagaria el botí en un lloc segur per no despertar sospites i després d’un temps l’anirien a buscar tots dos.
En H. es va posar a treballar a la fàbrica però sols va durar dues setmanes. Li va dir a en D. que aniria a veure al Sr. McGuire. En D. li va respondre que havia arribat el moment de separar-se. Van agafar una miqueta dels diners i quedaren que es trobarien  passats dos anys, al pantà. Van encaixar les mans per acomiadar-se i al fer-ho, es van adonar que era el primer cop que ho feien. Fins llavors sempre havien fet xocar les mans o fet servir “adéus” estúpids, infantils.

            En H. va començar a treballar pel Sr. McGuire  fent de “maton”. En D., va desaparèixer.
D. vivia en una caravana amb el seu gos i a la vora d’un llac, lluny. De tant en tant, s’apropava al poblet més proper per provisions. Sempre aprofitava per fer una partideta d’escacs. Fins i tot hi va fer una amiga, la Mary.
Un dia, abans que es complissin els dos anys, en D. estava caçant ànecs des de la seva barqueta, prop de la vora del llac. Va veure que arribava un cotxe negre i gran, amb els vidres foscos. Va amagar l’escopeta. Del cotxe  va sortir-ne en H. vestit de negre i amb ulleres fosques.
—Ei! Dave! Sóc jo! Saps per què he vingut?! —digué en H. cridant i amb les mans a la butxaca.
H.: —El Sr. McGuire és a dintre el cotxe. Li he parlat de tu i et vol conèixer! Diu que vol que treballis per ell, que ets més dolent que jo perquè t’has quedat els meus diners!
D.: —No et moguis d’on ets!
H.: —Au vinga Dave! No siguis tanoca!
Llavors s’abaixaren les finestres del cotxe negre, se sentí un tret i en H. caigué desplomat.
            —Senyor  David! —Cridà una veu des de el cotxe, segurament del tal McGuire. En D. no s’ho pensà dues vegades i va disparar al cotxe amb l’escopeta: BANG BANG BANG BANG... Fins que el va explosionar: BOUM! BOUM! CATAPUUUM CLIN-XON XIM-POM! Cling, cling, cling, cling...
Va tornar cap a la caravana i va agafar una pala. Va desenterrar el botí i es dirigí cap al poble. Li havia promès a la Mary que algun dia marxarien d’aquell lloc en un veler.
I així va ser.

A MI 16




ILLA DAVID







Illa "X"?

No fa gaire, al Febrer de 2010, després de tants anys, Illa David va desaparèixer també. Ja estava molt malmesa i naturalment no hi vivia ningú des de feia un parell d'anys o més. únicament s'havia "utilitzat" per fer alguna d'aquestes partides de Paint-Ball o quelcom semblant. Realment cada cop estava pitjor i no és d'extranyar que finalment desaparegués, el que sí que és realment increíble és que Illa Q es conservi gairebé igual que sempre (després de l'última urbanització total) amb totes les cases intactes excepte el far, el Castell i la gàbia de girafes que està una mica malmesa i només hi resta una girafa. Però el més sorprenent de tot és que Illa Q estigui així a uns dos! kilòmetres del seu lloc original. Bestial. Igualment, si m'ho demanessin podria tornar a ubicar el far i fins i tot reconstruir matuserament el Castell. Sense cap problema, perquè pocs mesos després de la desaparició de iIla David, li va sortir una bessona; era, és girebé igual a la desapareguda però molt més fràgil encara i només va durar habitada una setmana. Les cases eren simples cabanes de fusta molt , molt fràgils, moltíssim. Només un parell d'edificacions més resistents van durar uns dos mesos més. Així i tot, la illa encara existeix i conserva la similitud amb Illa David per les mesures d'ampla i llarg i curiosament també pel traçat dels carrers i el riu que igualment també travessa tota la illa de manera que inevitablement recorda Illa David més des de l'aire que arran de terra. Aquesta altra(nova illa) no té nom encara pero sospito i m'gradaria que els indígenes de la zona i ex habitants de Illa David tinguessin en consideració a l'hora de cercar un nom a la més important de les illes de Ami16 fins ara. Temps al temps; aquestes coses surten soles. Encara que des de el govern es vulgui anomenar illa "x" o número tal, per mi el que val és com l'anomena la gent de l'entorn. Intentaré anar informant.

In Memóriam


En memòria de Salví Duran, Arquitecte de Illa David.
Salví Duran 1969 Hostalric - 2003 Illa David.

En memòria de David Engelung Custero, rei de Illa David.
David Engelung Custero 1955 N.Y. - 2002 Illa David.

Dedicat a David Engelung Custero, King of David Island, que el mar se l’endugué.
A la Mary, la ex que el mar se l’endugué.
Al capità Enri Burns.
A la Alice Caroline, que el mar se l’endugué.
Al meu germà Pauli, el millor i a la Kylie.
A la Mar Marimon, la millor del món.
A en Pitu, el meu amic i a Margareta Rouge, Fefa.
A la Ramala, la gran.
A Raül, Rajà punyah tiap-tiap pulau.
Al Comandant Daijiroh Katoh for President.
A en Tor, Rajà punyah tiap-tiap pulau.
A en Torin, Rajà punyah tiap-tiap pulau i a la Maria Cecília.
A “el malo” i a en Cuco.
També a Javier Pedro, Maroussia, Lisa i Feli Relibin.